Aquest any hem tingut una Diada amb menys gent al carrer i, també, menys televisió. Els sumaris dels informatius del migdia de les emissores de cobertura estatal no en van fer menció, atentes a l’assassinat de Charlie Kirk, als drons sobre Polònia o a la tributació d’Alberto González Amador. Tant TV3 com l’informatiu català de TVE van obrir amb la mateixa idea: la defensa del català marcava la Diada. El TN Vespre feia un titular poc compromès: “L’independentisme es reivindica al carrer”. Que l’independentisme està depressiu, com va dir Lluís Llach, deu ser veritat perquè a Todo es mentira, el programa de Risto Mejide a la Cuatro, Pilar Rahola sortia a la tarda. No havia anat a la manifestació per cansament davant la fractura del moviment i, deia, uns objectius difuminats.
TV3 va ser l’única televisió barcelonina que va seguir íntegrament i en directe la manifestació de la tarda, tot i que segur que rebrà queixes per esbocinar el discurs de Lluís Llach. Com altres anys, ja està aviciada a fer servir episòdicament el senyal que produeix l’ANC, un dels organitzadors. Una mena de regal poc periodístic on s’hi repengen cada cop més les televisions, admetent, per exemple, el senyal dels partits dels seus mítings electorals.
Dimecres a la nit, just després del discurs institucional del president Illa, el TN Vespre va obrir…amb el discurs institucional del president Illa. I va expulsar al tercer lloc l’assalt de drons russos a Polònia. I és que per davant encara va passar la hissada d’una senyera de 54 metres quadrats i sis quilos davant del Parlament. Tampoc en això guanyem Madrid (l’espanyola de la plaça Colón té 294 metres quadrats i pesa 35 kilos). Aquest esdeveniment va anar acompanyat d’unes declaracions quasi institucionals del president del Parlament, de Junts. Devien fer-ho per esmorteir distàncies en el minutatge. A l’Està passant es van preguntar com i qui la rentaria. El que va resultar molt preocupant és que un equip de TV3 no pogués cobrir l’acte al Fossar de les Moreres d’Aliança Catalana. Els van assetjar militants i ho vam veure a la mateixa TV3.
Dijous, TV3 va calçar a la graella, abans de les manifestacions de la tarda, un film sobre el timbaler del Bruc. Pitjor tria no podia fer. Bruc (2009) és un western montserratí que segueix la persecució del personatge per part dels francesos volent venjar-se de la derrota en aquesta “guerra espanyola”, dit per Napoleó i esmentat al film. La data es podria haver aprofitat per celebrar el cinema català amb una bona pel·lícula catalana encara que no hi sortissin ni sometents ni poetes amb barretina (el Verdaguer de la nit). És ben cert que la figura tan llegendària com dubtosa del timbaler i els seus feien la guerra per la independència. Quina independència? A la pel·lícula que li va dedicar J.F. Iquino (1947), combaten els anticlericals francesos, uns salvatges hereus de la Revolució Francesa, però és un episodi de la guerra d’independència, espanyola! I n’hi ha que tenen el missatge clar. Tant a la d’Iquino, com a la que va rodar Jordi Grau sobre el mateix tema (1981), l’exèrcit espanyol va ajudar amb homes i material al rodatge de les escenes de batalla.
L’acte institucional de la nit va voler ser això, institucional, i no trencar cap plat. Va voler ser elegant, però no rovellat. A estones va ser emotiu. Per exemple escoltar Queralt Lahoz, Els Amics de les Arts i Antonio Orozco cantant, respectivament, Serrat, Raimon i Llach. Era la reivindicació d’una herència que no es perd. També va ser benvinguda la dansa de Folk as Queer. El programa navegava per tots els formats i mirava de fer sortir diferents sectors, des de la ciència feta per dones en èpoques pioneres a artistes discapacitats. Va haver-hi records per Paco Candel o el Congrés de Cultura Catalana. També diferents territoris. La poesia va ser mallorquina (Josep Maria Llompart recitat per Àngel Llàcer) i de València és La Maria. A la interpretació final d’Els Segadors van intervenir el cor Groove de gòspel i el cor de Vozes, una entitat de Nou Barris dedicada al rescat pedagògic, ocupacional i ètic de la infància i la joventut. Les aparicions dels artistes a l’escenari, una darrera l’altra, no anava gens acompanyada i van sobrar unes poques presentacions amb excés de solemnitat i hipèrbole. El millor de la jornada, el cartell de Partee. Sense lema, sense paraules, però un missatge clar: a Catalunya hi cabem des qui fa ganxet a qui dibuixa amb spray.
Comentarios